Sempre hi ha una època en la que tinc costum de tornar a Jimmy LaValle, en qualsevol de les seves formes, tan en solitari com en la seva encarnació com The Album Leaf. I a més, tinc predilecció, no solament musical, per aquesta petita joia editada l’any 2004 per Sub Pop Records, un disc titulat In a Safe Place. Un disc que mai es va cansar el meu soulmate Sr.Sommer de recomanar-me, i com sempre, en excel·lent criteri. M’agrada recurrir quan anyoro les sonoritats estètiques d’allò que Sigur Rós va arrasar a finals de segle amb la publicació de Ágaetis Byrjun i que va deixar petits rastres de pols arran de l’ona expansiva. Doncs un d’aquests rastres, em porta directament a The Album Leaf.

És un disc que es mou entre els patrons de l’electrònica fina i èpica de dormitori i les aportacions, tan instrumentals com de veu, que fan els mateixos membres de Sigur Rós, Amina, Múm o Black Heart Procession. Penseu que alguna cosa pot anar malament quan t’envoltes d’aquesta gent? És complicat. Per això el resultat és un disc que recorre la fina línia melòdica que separa l’alegria de la tristesa. M’agrada pensar en aquest disc com a una espècie de rebel·lació emocore, al que li costa explotar, però que gaudeix quedant-se sobre la línia del gol de l’efectivitat sonora.  És música fredament bella i delicada, a la que LaValle sap impregnar-li tot el caliu que necessiten aquestes cançons.

En tardes de nimbostrats, pluja i ambients grisos, The Album Leaf em ve al cap…i comença a sonar immediatanent a l’Apartament18. Ja sabeu:  obrint portes i finestres a la música delicada des de 2009.