Podeu trobar moltes ressenyes de la publicació recent de l’edició pel quinzè aniversari de l’únic disc de la banda de Texas Lift To Experience The Texas Jerusalem Crossroads (Bella Union, 2001). Ressenyes que, vistes ara en perspectiva, la majoria tendeixen a elevar a categoria suprema el disc que el trio de Denton va deixar caure del cel l’any 2001. Una edició que es va publicar el dia 3 de febrer (gràcies pel regal d’aniversari, Mute records) i que arriba en formats de luxe, tant en vinil com en cd. Ara i aquí, per si no ho recordo després: compra obligatòria.

Però ara us explicaré la meva història amb aquest disc. El vaig comprar a Cd.Drome (enyorada per pocs, plorada per molts) el mateix mes que es va publicar. Havia llegit algunes històries que relacionaven el grup amb la desgràcia de les drogues i la mort, interessant. Una banda sense futur, ofegada, que com a apunt, mai va dir que se separaven quan ho van deixar corre un cop publicat el disc. Un disc que reunia, en una epopeia doble, el millor de la distorsió de l’indierock sulfurós i la tendresa de les veus celestials, via Jeff Buckley.  Tot engranat amb la radicalitat cristiana, l’apocalipsi, la tornada de Jesucrist a la Terra, la creació de la nova Sió a Texas, Winston Churchill, els revòlvers i la Redempció. Tot agitat i gravat amb una guitarra, com bé es podia llegir a la part del darrere de la portada del disc. Una guitarra, si, però molt de dolor, també. “El dolor us farà lliures”, podria ser una frase extreta del context del disc.

The Texas Jerusalem Crossroads és el torrent d’energia que apareix quan ja no queda res pel que lluitar, és l’anticipació a la jugada d’escacs que acabarà amb la mort de la reina, és l’acceptació d’un final inesperat…en definitiva, és el so de la Salvació. Perquè d’això precisament va el disc: del crit d’auxili, en forma de riffs terapèutics i crescendos inabastables, fins a la mort, per després, el descens a l’infern i l’ascens al cel.

Recordo escoltar el disc i percebre, més enllà de les lletres que teixien una història de religiositat al·lucinada, els crits de socors d’una banda que havia traslladat la seva vida en format de doble disc. Música que em feia sentir, mentre se’m posava la pell de gallina, quan escoltava cantar a Josh T. Pearson Falling From Cloud 9 o com començava a la carrera el segon disc amb la bellíssima These Are The Days, que s’allargava com un viatge en tren per un bosc encantat. També recordo, clavant la vista al darrere, com durant aquests últims 15 anys he anat cantant, veladament, i molts cops de forma quasi involuntària, la intro melòdica de Just As Was Told i de com em trastocaven els cors de Into The Storm, elegia de 29 minuts on el silenci deia tant com les melodies i el soroll.

No us enganyo si us dic que aquest The Texas Jerusalem Crossroads és el meu disc preferit de la passada dècada. I ara que l’han reeditat, recordo la ressenya de Pitchfork, la qual acababada dient “there’s no question that The Texas-Jerusalem Crossroads is built solid. But the second coming? Not quite yet“. “The second coming”, deien. Han estat esperant 15 anys i encara no han lligat caps.