Rumer. Rumer? La Rumer super-seller? La Rumer d’Obama? Rumer. Si. Rumer. Sempre Rumer.

I després està La Honda, la banda que va publicar les cançons que tenia des de fa 12 anys, Malcolm Doherty i Sarah Joyce, l’any 2013. Cançons que delaten com ningú el que és el sunshine pop. Aquella brillantor càlida, que no excessiva i cegant. Càlida. Com la veu de Sarah. Tot en conjunt a I See Stars (AMS, 2013) sona igualment càlid: les instrumentacions de corda, les percussions que semblen fetes sobre fusta madurada als anys 60. I la veu de Sarah Joyce. Que podria ser la mescla perfecta entre la de Trish Keenan (compte, que sóc de la iglésia que professa no nombrar a Trish en va) i Karen Carpenter (compte, 2: no hi ha una estrella pop més gran que Karen Carpenter…en parlarem en breu).

Un disc sublim, amb alguna versió sorprenent (que saber portar Music For Girls de Baxendale al terreny de la pausa no és una tasca gens fàcil) que et fa depenent. Si a casa ja som molt de Rumer (molt és molt) i esperem poder veure-la algun dia com es mereix, La Honda no és un àlbum perdut de Rumer. És un àlbum de pop superlatiu, que sona a fusta humida, a cantar cap endins, a ballar agafats. Recordeu el que és el pop, no? Doncs això.

Podeu trobar més informació a: http://www.lahondamusic.com