Com que sóc una persona de rituals, fa unes setmanes que el primer disc que escolto del dia és el debut en solitari de Benedict Benjamin, Night Songs. Molt fan de la música que et fa baixar les pulsacions, Ben Rubinstein té aquesta capacitat i em té totalment atrapat. És donar-li al play, i una fina broma de tranquil·litat suau s’apodera del temps i de l’espai. No trobareu res més que folk pop perfectament executat. Aquell que sembla tocat en solitari, però quan llegeixes els crèdits veus que hi ha al darrera 8 persones. La sensació aquella de sorpresa tan aberrant quan veus pujar a l’escenari una banda completa, amb cordes i coristes, quan tu et pensaves que el disc s’havia gravat en solitari, ell amb les seves joguines nocturnes. Una remodelació del so dels Grateful Dead del Workingman’s Dead, o una posada al dia, amb respecte, de Bonnie Prince Billy. I un timbre que em recorda moltíssim al de Jim James, abans de quedar-se afònic. Però sobretot, melodies i ritmes acompassats, lleugeresa ben entesa, i música bella. Un disc que et provoca aquelles ganes quan el tens al davant, enmig del concert, de cridar-li: “Toca-la fort, Ben!!!“, però ni més ràpida ni més lenta, ni més alta ni més baixa. Amb més sentiment. I més sentiment ja són paraules majors.