Els discos de la meva vida, sense pretensions. Històries lligades a discos que, per un motiu o altre, representen alguna cosa més que simple música. La quadratura del cercle, ja sigui del CD o del vinil. Sense ordre, sense preferències: únicament històries personals darrere els discos. Vida i Música, Música i Vida.

Abans de començar la sèrie dels discos del’A18 ja sabia que el primer de la llista estava reservat per al Washing Machine de Sonic Youth. Per què? Va ser el primer disc que em vaig comprar amb els meus diners: 2.850 pessetes de les modernes, no de les antigues. Comprat per correu a BID, el mític Boletín Informativo Discoplay, que esperava de forma ansiosa mes a mes. La Discoplay, era el mitjà que ens els anys adolescents em mantenia en contacte amb l’exterior, musicalment parlant. Era la meua botiga de discos preferida, segurament perquè era la única que coneixia i les pàgines de “Alternativos-Indies”, “Buenos Precios” o “Overstocks” les feia pols, llegint les ressenyes de forma compulsiva, una vegada i una altra. Què voleu, teníem 15 anys, que diria el poeta. Després ja vindrien el Subway, Radio 3, Rockdelux i moltes altres coses.

Sonic Youth sortia del marge pel qual hem movia: una passa cap endavant extranya, per a un que venia del punk de Califòrnia. Guitarres poc pesades, manca de velocitat, justos en la melodia…però expansius en el so. I Diamond Sea. Però és possible que això fos el que em va enganxar. No era música fàcil, per a mi, era desassossegant. Acostumat a la immediatesa de Pennywise, NOFX o Millencollin, Sonic Youth sonaven lents, poc ortodoxos per a la meva incipient cultura musical. I allò m’atreia moltíssim. Segurament no era la música. Com diria la cançó, no era una cosa física, ni mental: era sentimental.