Encara em dura el tinitus. Quin goig. Anar al PITG i que toque KLS, és com fer l’amor en un mateix. No se si m’explico: una cosa de l’altra no es pot destriar, perquè en cada cop sec de bateria d’Edgar, en cada bram de Balti o en cada distorsió de Víctor, no només projecten el seu perfilat musical, també inclouen l’essència de tot el que són ells, de l’amor amb el que fan les coses, de lo bé que saben cuidar a la gent que anem al PITG. Gent bona. Gent bona fent coses bones. KLS no és grindcore, que no t’enganyen. KLS és amor en estat pur, és la part dement de l’electricitat per fregament, és una fúria incontrolada que per moments te diu amb molta sinceritat el que està passant: “tú, humà, viu, perquè la cosa està fotuda. Aprofita”. I no, no van del rollo Carpe Diem, és més del rollo Memento Mori. Són una màquina que no necessiten greix. Suavitat hidràulica per a percutir al màxim. KLS són la millor banda del món? KLS són la millor banda del món.

I tancant la tarda, Lanzallamas, a qui ja he punxat vàries vegades al programa, perquè és una banda que m’encanta i que per moments em recorden com si Lightning Bolt fossen de Louisville -i en guitarra en lloc de baix. Oscar Altaba a la bateria i Gabriel Cohen a la guitarra és un monstre de dos caps perfectament asincronat, capaços de volar-te el cervell i l’anima. I ja pots començar a arreplegar-los perquè ho faran en mil trossos i sense pietat. Un must.