SELECTES és AMOR

2 comentaris
El Petit Comitè, Selectes

Sempre en la dèria de la música en directe. I és que no ha estat només una conversa entre amics, la de produir el nostre propi espai musical, el nostre festival. I que conste en acta: no m’agrada la paraula festival. Simplement perquè l’expressió en directe de la música no ha de ser sempre una expressió festiva, que és la que se’n deriva a simple vista. Però alhora, m’encanta. Perquè evoca a una situació viscuda i per viure del gaudi de la música en directe. Un festival. Pot ser la paraula és massa gruixuda per al que jo tenia en ment. I potser ho continua sent, però ara amb una diferència: li he fet front…i com sempre, SEMPRE, passa amb la música, ella guanya. La música és el que em fa sentir viu, és una de les coses que més m’emocionen, que em fa evolucionar i canviar com a persona. Vos podria escriure sobre les vegades que la música m’ha servit de línia de vida, com en una escalada. Poc a poc, amunt o avall. Bona lletra, pas a pas. I una mà agafada amb força a la línia de vida, ancorada: la música sempre present.

Però, com les coses més importants, un no les fa tot sol. Es pot viure l’experiència musical des de la soledat -magnífica- però tot pren una nova dimensió quan es comparteix. I compartir-la amb l’associació cultural El Petit Comitè és una de les millors coses que m’ha passat. Sis amics que compartim el plaer de la música, des d’àmbits molt diferents. Perquè no només ho fem des del prisma purament musical: no, El Petit Comitè és una forma d’expressar la nostra intimitat, la nostra manera de ser i els nostres valors de portes cap a fora, amb la música com a aliada. Perquè El Petit Comitè és un pas endavant en la història de l’A18, afirmo. Quan tens la necessitat de compartir el què saps, allò que t’emociona amb altres persones, que et comprenen sense prejudicis, et fa sentir que estàs fent el que cal. I calia una passa endavant: ja no n’hi havia prou en compartir-ho i disfrutar-ho, ara el repte és posar en solfa les músiques possibles a l’abast de molta més gent. Això és El Petit Comitè, ara i sempre. Inquietud, actitud i criteri, és el trident marca de la casa.

I després d’alguns anys, i amb el suport inestimable de les persones que gestionen la cosa pública, un dels nostres somnis es fa realitat. Hem tingut la possibilitat de pensar durant molts anys el nostre propi festival, però sortíem amb els deures fets: sabem de primera mà quins són els fars que il·luminen la costa i que ens ajuden a traçar el rumb. I com som gent que ens agrada mirar amunt, també sabem contemplar les estrelles, que a la seva manera, ens ajuden a fer camí. El primer far, la primera estrella, és la comoditat de l’Auditori de Castelló i l’olor de fusta del Teatre Principal. O el que és el mateix, el festival Tanned Tin, del que no vaig perdre ni una edició, ni un dia. El meu festival preferit i de referència, tant per les propostes musicals (allí vaig viure, segurament, alguns dels millors concerts que he vist mai: Animal Collective gravat a l’ànima…però també els de Six Organs of Admittance seguit de Mouthus) com pel format. Un concert darrere l’altre, en sessions maratonianes de tots els estils de música possibles. I a sobre ben assegut, còmode, gaudint de l’espai, un detall que molts cops s’escapa, però què és fonamental. O és que heu vist alguna vegada una catedral incòmoda? Així què teníem el punt de partida, els referents, i només ens calia mirar al cel per veure les estrelles. I allí n’hi havien dos que brillaven més que les altres: les de Ferran Palau i de Elle Belga. I El Petit Comitè es va posar en dansa. I va crear el SELECTES. Una vetllada musical a càrrec del Petit Comitè.

I com sempre ens caracteritza, sense grandiloqüències, fent-mos valedors de la dita castellana “quién mucho abarca, poco aprieta“. Menjar poc i pair bé. És fàcil d’entendre però algunes vegades molt difícil de portar-ho a terme. Però la nostra temperança, i sobretot l’amor que posem a les coses que fem, el mateix que sentim per la música i per les coses boniques, fan les coses més fàcils. I va arribar el dia.

El passat dissabte vam celebrar a l’Auditori Sixto Mir de La Ràpita el primer festival de músiques possibles, el SELECTES del Petit Comitè. Una vetllada musical que va començar puntualment a les set de la tarda, amb l’amic Pere Millán seleccionant música per posar a la gent en situació: el SELECTES no és fàcil, no és festa. És una celebració. És, concretament, la contribució que El Petit Comitè fa a l’amor i al respecte per la música, el nostre leit motiv, allò que ens mou.

Vuit en punt i la gent als seus seients. Unes 130 persones preparades per gaudir, en un marc incomparable, d’una vetllada única. Mirant a les cares dels assistents, des de baix, mentre dirigia unes breus paraules de benvinguda explicant que era el SELECTES, se’m va passar pel cap una cosa: menys de 10 persones de les presents, descomptant-nos a nosaltres, sabien que era el Tanned Tin. I dins meu pensava: “-esteu a punt de viure una experiència musical única, i segur que us agradarà i segur que ho passareu bé i què en voldreu més“. Perquè és el que jo sentia quan seia a la butaca del Teatre Principal de Castelló, sense perdre l’emoció, any rere any.

IMG_1144

Primers aplaudiments i primeres notes captivadores. Sentiment de gratitud extrema. La música de Ferran Palau, que presentava el seu últim disc, Blanc, comença a sonar i a omplir l’Auditori. Sigilós, la seva música sembla una ombra que avança sense mirament, i no és fins quan la tens prop, que veus que empunya un punyal i no una guitarra. Disposat a clavar-te’l, en el moment final, entren els rajos de llum en forma de melodia sublim i dicció impol·luta. Desgrana Blanc i el millor de La Santa Ferida. Ens agafa de la mà i ens porta a casa de l’àvia, als estius encesos, a la mort, l’aflicció, el penediment i la glòria. En definitiva, la música de Ferran Palau és gloriosa, catedralícia.

S’acomiada entre aplaudiments. Una dona gran i que no coneixia, m’agafa del braç mentre baixo les escales per a la pausa entre concerts. A fora, Pere Millán ja està tornant a fer sonar la música, entre copes de cava, vi i cervesa. La dona gran, que m’haurà identificat al dir les paraules de benvinguda, em diu: “-Fill meu, perquè no feu més coses així? Ara ens haurem d’esperar un any? M’agrada molt este xic…tu saps lo bé que canta! Se li entén tot! És preciós això que feu…“. No menys de 70 anys. Emocionada ella i emocionat jo per les seues paraules: a cas no era este l’objectiu?

Tornant a les butaques. Vam dir un dia, entre riures i pensaments de coses impossibles, que si mai fèiem el SELECTES, la primera banda que havíem de portar era Elle Belga. I  vam mirar al cel, i allí estava la seva estrella. Mitjançant l’amic José Luis Cuevas de Born Music, ens vam posar en contacte. Només ens va dir una cosa: “-Josele i Fany son puro amor…“. Quanta raó. Gent excepcional. Amants de la música com natros. I de les coses boniques i fetes amb respecte i amor, com el SELECTES, com la seva música. Segueixo a Josele des de l’etapa de Manta Ray, banda de capçalera. Però em vaig enamorar de Elle Belga el dia que els vaig veure, precisament, al Tanned Tin. Després, els hi explico que els vaig veure i entre bambalines de la prova de so, m’expliquen que aquell dia ell tenia unes angines terribles i ella era la primera vegada que cantava. Doncs el resultat d’aquell concert va ser que, després de molts anys, continuo tararejant la lletra de Todas Las Cosas, molts cops sense motius aparents, però segur que el subconscient sap el que es fa.

IMG_1145

Comencen amb una cançó tradicional asturiana, unes melodies de quan les dones anaven a la sega. A partir d’aquí, la catarsi s’apodera de mi. Sonen tan potents, fronterers, minimalistes, extrems, suaus com encenalls de cotó. Fany em fa posar la pell de gallina unes quantes vegades. La seua veu sedosa em passa a escassos mil·límetres de la meva pell i m’eriço. Reclamen eufòria i obtenen victòria. Ferran Palau els hi crida, des del públic, que està flipant, de forma literal. Diria que a ells els hi ha passat el mateix, i és que hi ha moltes similituds entre els dos artistes. Celebren a The Smiths, Garcia Lorca i Paco Ibañez. Expliquen històries rurals de quan la gent es dividia malauradament entre vençuts i vencedors, com ara. “Digno como pocos, Pobre como todos” explicada a través del besavi Manuel. I dedicacions infantils que perduraran com a records a la nostra memòria. Si l’amor té una expressió musical, confieu-li la custodia a Elle Belga.

Aplaudiments i eufòria. El SELECTES és una realitat feta amb respecte i amor per allò que més ens apassiona: la música. Esperem que l’any que ve, i com sempre, pas a pas millorant la proposta, ho puguem tornar a celebrar.

Y tú y yo nos reiremos de todo cuando acabe, mi amor, esta historia sobre un beso fugaz, que se escapó, que nos unió… sin pensar

Gràcies per tanta gratitud.

Anuncis
Publicat per

Freeform Thinker

2 thoughts on “SELECTES és AMOR”

  1. Elle Belga ha dit:

    Mil gracias Miguel por estas palabras preciosas que nos animan a seguir, con entusiasmo, haciendo lo que nos gusta y en lo que creemos. Saludos desde la trinchera!!!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s