Uns dies sense el meu moment de biblioteca infantil (que no ho és tant, perquè l’aprofito per posar al dia aquest petit racó ben endreçat de la galàxia bloguera) i ja fa massa dies que no l’actualitzo. Pot ser massa, per les coses que tinc per explicar-vos: discos que van fent créixer la discoteca de l’A18, fer justícia històrica amb el concert de Slowdive a Barcelona el passat més de març o simplement, parlar-vos de l’aventura que hem emprès els amics de @ElPetitComitè organitzant un festival de música en petit format -la humilitat és una de les nostres ensenyes- que porta per títol SELECTES, i del que us en parlaré abans, durant i desprès del proper dissabte dia 14 d’abril.

Però abans: Respecte.

Ahir estava fent neteja de capses per reordenar l’estudi que comparteixo amb els meus fills i la meva dona. Un espai de treball ample i diàfan, amb molta claror i que ens serveix per a què cadascun dels habitants de l’A18 es dediqui al que més li agrada. És on està la biblioteca, els àlbums de fotografies familiars, les col·leccions de revistes. També hi ha un equip de música. 4 taules grans plenes de llapis de colors i un sofà. Doncs en una de les capses que tenia sota la meva supervisió, em va aparèixer un iPod Shuffle del 2005. Recordava que el tenia, però no sabia on. Alegria immensa, ja que tot i estar buit de música, el vaig estar utilitzant de USB i vaig poder rescatar unes fotos de la meva feina, de l’any 2009.

Però llavors, pensant amb el que tenia a les mans, se’m va disparar el subconscient i em va venir al cap la quantitat de moments excepcionals que m’havia donat un aparell petit, compacte, de poc pes…i que tenia una característica que enlluernava i què no acabava d’entendre: no podies saber que estava sonant. “-Mátame camión“, podríeu pensar. Al principi, i víctima de la meva avidesa, ho vaig trobar totalment desencertat: com podia ser que estés escoltant una cançó i no pogués mirar de quin artista era, quin títol tenia o a quin àlbum pertanyia? Per no saber, no sabies ni quan durava. I tenia una funció molt bona: l’autocompletar. El connectaves a l’iTunes, i de tota la immensa discoteca digital, te l’omplia de manera aleatòria. Clic!

Fins que vaig entendre la grandesa d’escoltar música a cegues. Perquè me’n vaig donar compte que era com escoltar un programa de John Peel: no sabies el que sonava, però t’agradava, t’intimidava, et provava. I si la cançó no t’agradava a la primera, et tornava a sortir. Skip. Una i altre cop, skip. I et passava allò que passa amb la música: que certa cançó escoltada en el moment adequat, et pot marcar per sempre. Aquella “sensació”. La grandesa de la música a cop de FFWD o REW. Cap avant o cap endarrere, sense sortides, sense comoditats, sense zona de confort. Vols escoltar música? Aquí la tens. Tu la tries, ella sona sense cap pista prèvia. I una de les coses que, amb el temps, veig amb més bons ulls i més m’agrada: 512Mb. La memòria, que avui dia tal i com va la butxaca, va la Mega (ara Giga, demà Tera). Al comprar-lo, em feia falta memòria per totes bandes: no tenia mai suficient per omplir-lo de cançons. Volia més i més. Més i Més.

Passat els anys, el torno a tenir a les meves mans. En una època en què la sobre-edició musical està a l’ordre del dia, en la que som incapaços de digerir tot allò bo i dolent al que tenim accés, us afirmo que veure 512Mb em va saber a glòria. Poca memòria, per tant, poc selectiu. Per tant, més degustació. Més atenció, menys dispersió. Si és que no fa tant de temps anàvem amb discman, amb un sol disc a la motxilla o a la butxaca de la jaqueta! I amb walkman, com a molt amb una cinta TDK de 120 minuts (i compte que ja no anaven massa bé per a gravar)…

Ara m’ha tornat a les mans. He fet una foto i li he enviat al meu soulmate Jota Vizcarro i m’ha contestat amb una frase que inspira tot això: “Més respecte al pare de tots“.  I és així: amb l’iPod va començar una batalla per la quantitat, sense fre, que ha desbordat la música fins a fer-la pràcticament inabastable. I ara, davant meu, em trobo amb un producte limitat però que guarda les sensacions que tenies quan escoltaves música i no sabies què era. De nou, aquella “sensació”. Quan estaves a un pub i el millor de la nit era una cançó que no coneixies i que hauries d’esperar una altra setmana per tornar-la a escoltar. O quan anaves amb el cotxe d’un amic i tenia una cinta o un CD nou i que no sabies que era però que t’emocionava. O quan agafaves aquella cançó a la ràdio, que et posava els pèls de punta, però el locutor ja l’havia presentat al principi i tu l’havies agafat a meitat. Segur que coneixeu aquesta “sensació”. Doncs el shuffle, petit, poca cosa i que portava una vena als ulls de fàbrica, era el que t’oferia sobradament.

Immediatament, vaig buscar el que m’apetia escoltar: un programa de John Peel de l’any 2004 i un especial de la BBC de Happy Hardcore, que és el que estic escoltant ara mateix mentre escric aquesta entrada a la biblioteca del meu poble i veig a la gent passar parsimoniosament, mentre espero que els meus fills acaben el club de lectura infantil.

Content de fer una passa enrere, agafar aire, prendre partit per les coses mínimes, que em permetin digerir i gaudir del moment, en aquest cas, musical.