Eufònic 2017 @Eufonic_fest

Deixa un comentari
A18 Event, Eufònic

Un any més d’Eufònic, una edició que ha guanyat no només en pes musical i amplitud territorial, també ha guanyat en experiència i saber fer. Això és el que passa quan les edicions del festival d’arts sonores i visuals més important que es fa al sud de Catalunya -i m’atreviria a dir també l’esdeveniment musical més rellevant en l’actualitat per n’estes contrades- van passant i va creixent en qualitat. I ho fa bé, com ha de ser: mimant els espais coneguts i aprofitant el potencial dels nous, fent propostes musicals i audiovisuals de molt nivell i garantint al públic assistent un cap de setmana d’avantguarda en un lloc privilegiat com són les Terres de l’Ebre, i especialment, Sant Carles de la Ràpita.

Tinc ganes d’explicar-vos la meva experiència al llarg dels tres dies que ha durat per a mi el festival (en són més, des de que s’estrena la primera instal·lació, fins que s’acaba al xiringuito de la costa), però jo em limito al viscut i disfrutat. Som-hi.

DIJOUS, 31 d’agost: CARLES VIARNÈS i ALBA G. CORRAL

L’estrena del nou Auditori Sixto Mir no podia haver començat millor. El pianista Carles Viarnès i l’artista audiovisual Alba G. Corral (presentada per a l’ocasió com a CORRAL) en un tour de force magnífic per veure qui deixava el llistó de fusta del bon gust més alt. Viarnès amb tot el seu aparat musical, on destacava un piano de cola, anava deixant fluir notes precioses que formaven melodies que jugaven com el gat i la rata amb les visuals en directe que anava traçant Corral. Una espectacular confluència de música i imatge, de percepcions, de sentiments i evocacions, que van discorre entre aplaudiments durant gairebé més d’una hora. La música de Viarnès és càlida, els patronatges impossibles de Corral són freds, però tot junt, generen una sensació de templança iniciàtica per a un viatge enmig un mar d’ones, les sonores i les digitals, que farà difícil que cap altra estrena pugui ocupar el seu merescut número 1 al podi de l’Eufònic 2017. I de record, el Schematismus (Repetidor, 2016) de Carles Viarnès dedicat a l’Apartament18, desitjant “molta llum”. Si, Carles, en un lloc com aquest, petit però ben endreçat, on es valora tan la llum com la foscor, és un goig poder disfrutar per sempre de la teua música.

viarnes

DIVENDRES, 1 de setembre: ESPINOZA i ExCONTINENT (Mercat Vell); SHOEG i MARINA HERLOP (Església Nova); SKYGAZE+DRÖMNU, FARAI (Pavelló Firal)

Havia escoltat el recopilatori de Espinoza mitjançant un dels segells de prop que m’encanten, Formes Diverses de Vida. Drone industrialitzat, fosc, però excel·lentment executat, buscant les textures adequades que anaven definint una conversa entre capes sonores abruptes. El que més em va agradar va ser l’efecte contrari de la versió en directe al dels seus discos: el vaig sentir més enigmàtic i no tan radical, amb un so amb més “ànima”. Grata sorpresa, no pel que m’esperava, que ja ho sabia, sinó pel que em vaig trobar.

espinoza

I amb ExContinent em va passar el mateix: de l’electrònica processada que be podria ser bandera de segells com Raster-Noton, el directe va ser tota una declaració d’intencions d’electrònica poc amable, ambiciosa i amb discurs. El millor és que el seu disc també em representa aquests valors, però amb un altres paràmetres ben diferents. Vaig disfrutar d’un set d’electrònica plena de textures enceses que em va deixar un somriure dibuixat als llavis. Déu ni do com començava l’Eufònic.

excontinent

Començar pel principi. I Shoeg és el principi de moltes coses: de veure com un amic es fa gran musicalment, en forma de one-man band del segle XXI, i que és capaç de fer emmudir un lloc preciosament enigmàtic com una església abandonada i reconstruïda mitjançant el so sintètic. I penso que es podria establir un paral·lelisme entre l’Església Nova i Shoeg: enigmàtic, de culte, posant en valor la vella orfebreria digital sobre una obra nova, nous esquemes tecnològics que van recuperant melodies pensades i parides desenes d’anys ençà. Shoeg és mutació i és creació, és el treball diari d’un escultor musical que busca i retria entre tota la seva saviesa sonora, per oferir petites obres que destaquen per un denominador comú: cap et serà indiferent i totes t’emocionaran. Un orfebre de la música digital que creix de forma compassada. I que natros ho puguem veure, per gaudir-ho durant molt de temps.

shoeg.jpg

Començar pel final. Havia escoltat el disc de Marina Herlop amb anterioritat. No vaig poder passar de la segona cançó. Em vaig reservar el meu vot de confiança per al dia de reflexió. Però no va poder ser. L’excessiva planitud de la seva proposta no m’emociona. I quan parlem d’un piano i una veu preciosa, això hauria de ser sinònim d’emoció. I no. Vaig viure una proposta musical llarga, monòtona i, per descomptat, sense emoció. El que més mal em sap? Que no tot surti com hom desitja: pel marc incomparable, per la proposta en si, amb  aquella sensació de buit que no havia sentit mai a l’Església Nova en cap Eufònic. Algun cop ha de ser el primer, i en el meu cas va arribar amb Marina Herlop.

De nit les coses es veuen diferent. Sinó que li pregunten a Farai. Bé, que no li pregunten massa perquè la bufa que portava era apoteòsica. El que vaig poder presenciar em va portar al FIB de 2004 on Arthur Lee dels meus estimats Love va sortir a cantar en un estat d’embriaguesa absolut que no li permetia articular paraula. A cop calent ho vaig trobar indignant…però al pas dels dies vaig llegir que la mateixa tarda li van dir que havia mort un íntim amic d’ell. Ho vaig comprendre, sinó més, vaig aplaudir, tot i que era impossible acabar el concert, que l’artista tingués encara ganes de sortir a l’escenari a cantar. Qui sap si d’aquí uns anys puc dir el mateix de Farai, el dia que es converteixi en una gran superestrella, ara que la punxa Björk als seus sets de dj, com al Sónar. El temps dirà. Però el temps és or.

Abans, vaig poder gaudir de Skygaze + Drömnu, i de la seva electrònica idm accelerada i cuiorassada de detalls hip hop que em va encantar. Els vaig sentir més foscos, però contundents, una de les grans provés del cotó que passen tots els artistes de música electrònica (i que us explicaré amb més precisió quan us parli de Bola). La música electrònica ha de ser capaç de definir-se per si mateixa, i la de Skygaze ho fa a la perfecció. Com anys abans amb Wooky, electrònica feta aquí de la que compta. Genial.

DISSABTE, 2 de setembre: SONTAG SHOGUN i LÍDIA DAMUNT (Església Nova); BOLA + Laetitia Morais (show A/V)

Sabeu per què m’agrada tant Eufònic? Perquè en molts moments em recorda a una de les meves millors experiències musicals, sinó la millor, que he viscut mai: el Tanned Tin. Si sabeu el que és, no us ho explico. Si no ho sabeu, busqueu-ho. Concerts com el de Sontag Shogun els vaig gaudir durant finals d’octubre i principis de novembre durant molts anys a Castelló. I quan vaig veure als canadencs treballant la seva música, la ment se m’escapava, quasi involuntàriament, a concerts i propostes viscudes al petit cafè de l’Auditori de Castelló o a la sala petita del Casino. Un concert que per a gaudir-lo plenament, donada la configuració de la sala, s’havia de veure dret a no ser que estiguessis assegut a primera o, com a molt, segona filera (apunt per als organitzadors: s’ha de fer alguna cosa amb això). La música de Sontag Shogun es mou entre la improvisació feta amb aparells de costum, layers sobreposats i processats de veus i un piano que va marcant la pauta. Tot pel tamís de la música orgànica, de gravacions de camp i loops infinits de sons generats en aquell moment per bolígrafs, pinzells, bols d’arròs o ganivets. Enigmàtics i onírics: fets a la mida de l’Església Nova. Bravo.

sontag.jpg

Amb Lídia Damunt no val el terme mig: o l’adores o no et diu res. I aquí sóc dels primers. Country music dels deserts de Múrcia, lletres carregades amb bales de plata i una simpatia desbordant. És transparent i no amaga les cartes, et mostra el que hi ha. Un O lo tomas o lo dejas recobert de pues de cactus. Vaig disfrutar-la molt. Ja sabeu que aquí sóc molt de la gent simpàtica: teniu un SI molt gran a la porta d’entrada a l’A18.

10 anys sense disc de Bola. Llegir un tuit de l’amic Vicent Fibla, director del festival, dient que li havia encantat el nou disc de Bola. Nou disc de Bola? Bola, el del meu preferit Gnayse? El mateix que punxava John Peel per les nits abans de Supersuckers i després de Barrington Levy? Guau. Bola, a l’Eufònic. Bola és com parlar de Fibla (de fet, ell no se si ho sap, però el vaig descobrir per una sessió que Vicent va fer l’any 2002 i que tinc gravada i editada -1 única còpia al món, que jo sàpigue- com oro en paño i a la que retorno de forma habitual quan tinc necessitats d’electrònica fina), perquè són 2 exponents de la idm -un d’allà, l’altre d’aquí- que juguen al mateix joc: que la música digital t’emocione, t’ajude a obrir nous horitzons i marcs mentals. I això és el que més valoro de la música: que m’emocione. I ells dos ho han sabut fer a la perfecció.

bola

I ara bé el millor de tot i quan tot cobra sentit. Els directes (jo us he fet la referència abans) són complicats quan la proposta s’intueix més intimista. Res més allunyat de la realitat. El directe de Bola va ser un vademècum de com ha de ser la idm en directe, transformant en múscul sonor tots els vestigis intimistes que pot ser s’escolten gravades. Una lliçó de com la música electrònica-no-de-ball pot arribar a teixir un discurs en directe. Música que arriba a l’ànima i et fa moure les cames. O no. Aquesta és la grandesa.

Bravo Eufònic. L’any que ve, més i millor.

Anuncis
Publicat per

Freeform Thinker

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s