Ha estat un plaer per a mi poder poder aportar el meu granet d’arena al món exterior que envolta a l’edició del primer disc de l’Ensemble Topogràfic. En aquest cas, he redactat la nota de premsa que acompanya la distribució del disc de debut i que tinc el goig de reproduir-lo a continuació:

Sorgits d’una residència artística, Andreu Garcia (guitarra elèctrica i acústica, homeswinger, baix), Carlos Martorell (laptop, sampler, percussió i veus) i Anna Hierro (moviments + sensors, guitarra i veus) formen una força de la natura multiplicada per tres que porta per nom Ensemble Topogràfic.

La música i l’esperit de l’Ensemble Topogràfic està arrelat a un territori de bellesa i sacrifici infinit, una influència vital que la banda supura per cadascun dels vaivens de la seva música. La conjunció de la guitarra sísmica d’Andreu Garcia, de la interacció de moviments lliures d’Anna Hierro i de les melodies precioses de Carlos Martorell desencadenen una música volàtil i intensa a parts iguals, però també hipnòtica i catàrtica.

El seu debut homònim, amb una portada obra d’Arnau Pi, és una co-edició de Cydonia i Boira Discos, enregistrat durant el mes de novembre de 2014 als Estudis Nautilus de Lluís Cots (Mourn, Delafé y La Flores Azules, The New Raemon) i masteritzat per Pedro Pina als Laboratorios Substancia. El disc està format per dues peces extenses: Boira i Sediment, cançons que destil·len la millor aproximació al post-rock sense complexos de bandes com Set Fire To Flames o A Silver Mt. Zion, a les melodies d’experimetació electrònica de la kosmiche musik i als crescendos cerebrals i turbulents de bandes com Sonic Youth o Savage Republic.

La primera peça que obre el disc és Boira, un passatge extens on les guitarres solquen el camí per a què una melodia vaporosa es vagi introduint poc a poc allí on l’Ensemble Topogràfic se sent més còmode, captant la quietud de l’instant, vestint-la de bellesa insòlita amb la finalitat de deixar-la fluir com l’aigua que s’endinsa a una terra mil cops treballada. Un camí que enfronta la part més ambient i sintetitzada de Donato Dozzy, les gravacions de camp nocturnes de ciutats grises i les guitarres incandescents de bandes com Mono o Té. La segona cançó del disc, Sediment, obra incontestable del directe de l’Ensemble Topogràfic, és la plasmació del crepitar del blues del delta, del Delta de l’Ebre, en una cavalcada alucinògena i visceral de guitarres desbocades, que a ritme quasi bé tribal, enfila un crescendo apoteòsic de fúria servida en fred, com una venjança de soroll tèrbol culminat amb una bella melodia cantada per una veu angelical.

I és que l’Ensemble Topogràfic és molt més que música, és dansa i és música. Té molt d’àngel i de dimoni, de cel i d’infern, de guerra i pau. Però, sobretot, la seva música s’assimila a una tormenta elèctrica: la pots percebre quan s’aproxima, la sents quan et toca de prop i t’impressiona quan t’ha passat per sobre i la veus marxar. Així és el disc homònim de debut de l’Ensemble Topogràfic.