DAVID PAJO (si, en majúscules)

Deixa un comentari
General

Tinc la malsana costum de què, en sonar el despertador a les 7:00 del matí tots els dies entre setmana, mentre trec el son de sobre i intento prendre consciència durant uns 5 o 7 minuts d’aquella calentor tan comfortable que dóna el nòrdic, miro l’Instagram. Sempre hi ha novetats, i això em passa per seguir a molta gent de banda i banda del món: des de ciclistes nocturns Koreans, a ciclistes de ciclocross japonesos així  com segells i botigues de música d’Estats Units. El compendi d’imatges és sorprenent, i més quan només sóc capaç de mirar-los amb l’únic ull obert que tinc en aquell moment, sota els llençols.

Però el que em va passar divendres, no em va fer gràcia des del primer moment. Vaig estarrufar el nas en veure una nota de suïcidi de David Pajo. O el que suposadament era una nota de suïcidi dirigida a la seva ex-dona. Per a més detalls, et readreçava a una entrada del seu blog, Pink Hollers.

David Pajo s’anava a suïcidar. Ho tenia tot planificat. Unes fotos amb missatges extranys els dies anteriors a Instagram van passar per davant meu, com suposo també per la major part de fans que té arreu del planeta, així com unes entrades tètriques i fúnebres al seu blog. Deia, explícitament “que havia avançat 24 hores l’hora de la seva mort”. Però, com havia d’imaginar que tot allò passaria un 13 de febrer?

La nota de suïcidi de David Pajo, dirigida a la seva ex-dona, és un dels textos més tristos que he llegit mai. Profundament trist. Indecentment trist. Aquesta entrada tampoc té la intenció de dedicar una anàlisi profunda del text, ni molt menys. Allà està (o estava) penjada per a qui la vulgui llegir.

David Pajo és una persona molt important, musicalment parlant. No m’interessa el més mínim la seva privada, però sóc conscient de què la seva música és la filtració més pragmàtica d’una persona que és capaç de deixar la seva nota de suïcidi penjada a internet, per al saliveig d’alguns i escarni d’altres, o d’explicar de la forma més tendra com els seus fills deixaran de veure i estimar al seu pare el dia de demà. Aquesta supuració de sentiments profunds, plasmada en la llarga i IMPRESSIONANT carrera, ha fet que les fosques pinzellades de color que David Pajo propinava amb la seva guitarra i el seu baix assentèssin les bases del post-rock (Slint), l’obrís de mires a la introspecció (The For Carnation) i participés en l’àlbum que va donar un gir conceptual al rock, el Millions Now Living Will Never Die de Tortoise. També va fer de multiinstrumentista per a Palace Brothers, per als mateixos Tortoise del TNT així com col·laboracions puntuals per a Stereolab, Royal Trux o King Kong. Recentment Yeah Yeah Yeahs, Zwan i Interpol el van requerir. I Dead Child era el seu (i evidentment, meu) últim divertiment. Però més enllà de la seva particular guerra de guerrilles en el món de la música, David Pajo va donar forma, mitjançant Aerial M, Papa M i Pajo a una obra cabdal de post-rock obert de mires, que es passejava del folk de dormitori tenebrós, a la cruesa del punk de pocs mitjans i l’electrònica d’anar per casa.

Sempre m’ha agradat dir que la música de David Pajo deambula entre els xiuxiuejos i les guitarres sagnants. Un músic que ha estat pilar fonamental de la construcció d’un relat alternatiu per a una nova forma de fer rock a principis dels 90 i que s’ha mantingut en les mateixes coordenades fins als nostres dies. Una forma de música que no enganya a ningú, que és sentimental quan convè i agressiva quan cal. No res més que música que emociona i que et posa els pèls de punta: és que no era això del que es tractava?

Una imminent pèrdua de tal cabdal creatiu, anunciada i perfectament organitzada, va fer que el matí de divendres passat em tingués tens més de mig matí. Amics i familiars, s’afanaven en anunciar per diferents blogs (especialment actiu i fidedigne el de Electrical Audio, casa de Steve Albini) que els serveis d’emergència havien arribat a temps per salvar-li la vida. Hores més tard, el mateix David Pajo penjava una foto seva a l’hospital, amb una ferida al coll perfectament coberta per apòsits.

Van arribar a temps i el van salvar. A molts d’altres, no.

Amb el suport de la gent que l’estima i l’admira, gent per a la qual ha estat una influència vital, com molts fans li hem fet arribar a través de milers de missatges, espero que pugui tornar a recollir les forces necessàries per continuar el camí. I nosaltres, abstenir-mos de pensar en passat quan parlem d’una peça màgica i única del món del rock menys conformista, d’aquell que, sense grans esdeveniments publicitaris i contractes milionaris, deixa marca. Una marca a la part profunda de la pell.

David Pajo: gràcies, sort i ànims.

(La foto és de Sally Ryan per al New York Times)

Anuncis
Publicat per

Freeform Thinker

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s